Concert Nick Cave and The Bad Seeds

Últimament no actualitzo tant com caldria, però aquí us deixo amb una crònica del concert d’en Nick Cave adn The Bad Seeds.

En principi no hi havia d’anar però a en Pau (moltes gràcies tiu!!!) li sobrava una entrada a última hora i m’hi vaig apuntar, tot i que no sóc un expert en la seva obra (ni molt menys) vaig quedar impressionat pel seu directe, la banda que l’acompanya i sobretot per la seva presència escènica.

JORDI BIANCIOTTO
BADALONA

Molts artistes intenten des- esperadament captar el signe dels temps; caçar la modernitat i definir-la. És una opció vàlida i necessària, tot i que a vegades deixi balanços frustrants o efímers. D’altres, pocs, transcendeixen els mercats de valors; cacen l’angoixa d’una època sense proposar-s’ho i creen les seves pròpies regles. Poden tenir moments més o menys encertats, però després de consumir la seva obra saps que has tingut contacte amb una cosa genuïna. Tant hi fan una nota desviada, una parada inoportuna; el titubeig d’una cançó poc assajada. Superioritat aclaparadora. Un abans i un després. Dylan, Cohen, Reed, Waits… i Nick Cave.
Una dècada sense actuar a Catalunya, des del Doctor Music Festival del 1998, i molt lluny en el temps les tres visites a Barcelona: sales 666 (1984) i Zeleste (1988 i 1993). Hi havia gana, en fi, d’aquest rock de tempesta bíblica, encunyat en una època, els 80, en què semblava que ja s’havia inventat tot. Després d’esgotar tot el paper de Razzmatazz, el Pavelló Olímpic de Badalona es va quedar una mica gran i va mostrar tres quarts d’entrada. Ambient, tot i això, càlid i ansiós per emparar un Cave totèmic; clàssic però no nostàlgic: van sonar vuit cançons del seu potent nou disc, Dig!!! Lazarus, dig!!!
Dues, Night of the lotus eaters i Today’s lesson, van obrir la nit amb uns Bad Seeds encara temperant els instruments, i un Cave fred i imperatiu, que a Red right hand va començar a fer contorsions i entrar en calor. A Dig!!! Lazarus, dig!!!, la ferreria va començar a rendir, i Tupelo, la cançó més antiga del set, va airejar la sonoritat ancestral dels Bad Seeds. A esquerra i dreta de Cave, Mick Harvey i Warren Ellis cobrien flancs i perfilaven la lletra menuda de cada com- pàs. Després de Moonland, l’australià va prendre la paraula. “¿Us ha agradat aquesta cançó? A alguns no els agrada. A la meva mare, per exemple. Té 82 anys. Aquesta és per a ella”, va deixar anar abans de posar- se el vestit de crooner a The ship song.
Escenari nu, sonoritat crua i cançons que sonaven com cavalls desbocats (Lie down here) o un sermó acusatori: Your funeral my trial, que Cave va dedicar a un desgraciat assistent de les primeres files. Temps de catarsi amb Deanna i Papa won’t leave you, Henry, que van capgirar Badalona. Tornades repetitives i paranoiques, més ben rebudes, en aquest punt de la nit, que la sòbria More
news from nowhere.
El rellotge marcava tot just una hora i quart d’actuació i Cave s’acomiadava per tornar a sortir i oferir dues tandes de bisos. A la primera, The lyre of Orpheus, Get ready for love (sense cors gospel) i Hard on for love. Per tancar, la litúrgia d’Into my arms, amb Cave al teclat, i un últim espasme amb Stagger Lee. El repertori perfecte no existeix, és qüestió de gustos: ¿hi van faltar The mercy seat, Do you love me, From her to eternity…? En aquest moment del personatge, passar llista potser és una frivolitat.

DOWN (24/04/08)

 

 

Unes imatges valen més que mil paraules.

Concert molt i molt bó. Per a alguns va ser com anar de festa amb un amic de l’institut a qui fa anys que no veus, i que es conserva millor que tu!!

Per cert! Perquè cada cop s’assemblen més en Jack White i en Phil Anselmo?

                                                         
 

 

 

EL FORAT

Feia dies que no passava la mopa per treure la pols del blog!!!

Finalment avui puc postejar i deixar-vos uns vídeos de la sèrie que estem preparant amb la gent de “El Forat”, suposo que els que em coneixeu ja sabeu una mica de què va, i heu vist que portem prop d’un any donant-li voltes, doncs ara, finalment, ja us podem avançar que està prevista la seva emissió a partir de setembre al canal d’internet de FESTUCADA TV.

Aquí us deixo la careta i els títols de crèdit, a veure que us semblen!

SHOUT OUT LOUDS i més…

Ahir, gràcies al es entrades que em van tocar en un sorteig per internet vaig poder veure el concert del grup suec Shout Out Louds a la Sala 3 de Razzmatazz. Reconec que abans del concert amb prou feines havia sentit una canço del grup, però tot i això va ser un concert molt animat. Shout Out Louds són un grup de pop amb una veu que recorda molt la de Robert Smith dels The Cure, i amb una base molt melòdica, però que en directe agafa un punt més guitarrer. Aquí us deixo un vídeo perquè us en feu una idea.

Shout Out Louds: Please Please Please 

Com que feia dies que no postejava, avui us deixo una recomanació d’un documental de Julian Temple, el director dels films dels Sex Pistols, que ara estrena un documental sobre la vida de Joe Strummer, el cantant i líder dels The Clash, el documental es diu “Joe Strummer: Vida y muerte de un cantante” i a Barcelona es projecta als Cinemes Verdi.

NICK CAVE AND THE BAD SEEDS

Impressionant el nou disc de Nick Cave and The Bad Seeds, “Dig, Lazarus, Dig!!!”, des de que el vaig aconseguir la setmana passada, em costa molt desenganxar-me.

És un disc que entra de bones a primeres i que et deixa amb la sensació que aquestes cançons, tot i que ja sonen genials a casa escoltant-les tranquil·lament, on realment han d’agafar sentit i mostrar tot el seu potencial ha de ser en directe. Un disc molt compensat, on la particular forma de cantar de Nick Cave ens va narrant diverses històries que venen acompanyades per la seva fantàstica banda.

Aquí us deixo la crítica que n’ha fet la revista Mondosonoro:

Nick Cave & The Bad Seeds Dig, Lazarus, Dig 30-1-2008
En la nota de prensa Cave tiende puentes entre su nuevo álbum y “Henry’s Dream”. Al parecer, los dos nacieron en su imaginación como discos acústicos a los que vestir con una interpretación furiosa a cargo de los Bad Seeds, pero en ambos casos determinadas circunstancias -en este caso la influencia del productor Nick Launay- electrificaron las canciones acercándolas un poco más al sonido habitual de la banda.En el caso de su decimocuarto trabajo de estudio, estas once canciones parecen la continuación lógica de “Abattoir Blues” -que no “The Lyre Of Orpheus”, mucho más lírico y conectado a la etapa anterior- y el reciente experimento Grinderman. Esto es, Cave muerde más que retoza, aunque en esta ocasión la crudeza de las guitarras cede protagonismo al órgano de James Johnston, que lleva algunas composiciones -la titular y primer single, sin ir más lejos- a coquetear con el groove. También resulta llamativo el sutil trabajo de Warren Ellis -su lugarteniente tras la huida de Bargeld- cuyo violín, achicando espacios en segundo plano, resulta tan imperceptible como decisivo para la construcción del nuevo sonido de una banda de rock que, entre referencias bíblicas, estallidos de violencia y declaraciones de amor, no puede evitar sonar como siempre. Esto es, grandiosa.Autor: Luis J. Menéndez

Davant la rapidesa amb la qual es van exhaurir les entrades del concert per Barcelona se n’ha canviat la ubicació passant de la sala Razzmatazz al Pavelló Olímpic de Badalona.

Per acabar Abbatoir Blues en directe!

HEDWIG AND THE ANGRY INCH

Gran pel·lícula basada en el musical, que ens explica la història de la mundialment desconeguda Hedwig, una estrella del rock que malviu de bar en bar mentre ens explica el llarg i dolorós camí que ha hagut de seguir per sortir de l’antiga República Democràtica Alemanya per anar a viure als Estats Units.

L’amor és el tema central d’aquesta pel·lícula dirigida i interpretada per John Cameron-Mitchell, autor de la mateixa obra i que posteriorment dirigiria “Short Bus”, on la relació entre el personatge de Hedwig i el de Tommy Gnossis (interpretat per Michael Pitt), ens fa reflexionar sobre les diferents tipologies d’aquest sentiment.

Aquí us deixo un vídeo d’un dels números musicals de la pel·lícula.

P.S.: Estigueu al lloro per més notícies sobre la por i el fàstic (”a buen entendedor…”).

PUNXAR AL BLAU

Finalment ho vam fer, al principi nervis, però al final tot va sortir molt millor del que ens esperàvem.

Amb en Pitu, ja estem pensant en com poden ser les properes sessions i ara ens posarem a buscar altres llocs on ens vulguin acollir.

De moment, encara estem en procés de mostrar els nostres referents musicals i veient com poden encaixar.

Per veure les fotos i alguna crònica cliqueu a aquests enllaços:

Fear And Loathing Dj’s Blog

Fear And Loathing Dj’s Fotolog

MenestrAlterna

Patata Mecànica

I també trobareu alguna cosa al Facebook.

Des d’aquí dono les gràcies a tots els que us vau acostar al Blau aquest dissabte, esperem que us agradés!!

TONY SORETE US PRESENTA…POMELO ÍDOL DEL ROCK!!!

Impressionant!!

Acabo de descobrir gràcies a en Dani (moltes gràcies!!) a aquest personatge interpretat per l’actor argentí Peter Capusotto.

A partir d’ara ja podem dormir tranquils, ja tenim el nostre ídol

26/03/08

Ja falta menys!!

THE MARS VOLTA

Aquest post està relacionat amb un post anterior on anunciava la sèrie de concerts que s’han fet i es faràn, des de febrer fins a arribar a l’estiu, en aquell post us deia que miraria de comentar-vos els concerts dels quals disposi informació de primera mà.

Aquest dissabte vaig tenir la sort de poder veure el concert de THE MARS VOLTA, el grup format després de la dissolució d’AT THE DRIVE-IN pel guitarra Omar Rodríguez-Lopez i el cantant Cedric Bixler.

El concert començava extranyament a les nou de la nit, tot i que finalment vam comprovar que l’hora d’inici venia determinada per la durada del concert, dues hores i tres quarts, tot plaer si tenim en compte que els grups actualment acostument a tocar uns 90 minuts aproximadment. Van començar força puntuals i ja des de el primer moment vam poder comprovar com aquest grup ha fet un salt exponencial endavant des de la seva anterior visita a la Sala Apolo de Barcelona. Un grup que en principi sembla una apàtic i poc comunicatiu amb el públic, pel que fa a paraules, però que a mesura que avança el concert deixa clar que la seva forma de comunicar-se és mitjançant la seva música. Els músics que els acompanyen tots són d’un grandíssim nivell, d’on en destaca el nou bateria Thomas Pridgen que va fer una autèntica demostració de tècnica i potència.

El concert es va anar desenvolupant segons els cànnons d’un concert de THE MARS VOLTA, temes interpretats amb potència i afegint-hi improvitzacions jazzístiques, on repassaven la majoria de la seva discografia, donant el principal protagonisme al seu darrer disc THE BEDLAM IN GOLIATH.

THE MARS VOLTA van tornar a demostrar que són un grup extrany però que té un gran poder de convocatòria (una sala Razzmatazz amb el cartell d’entrades esgotades) i que sempre assegura un directe molt potent.

Aquí us deixo la crítica de Don Disturbios de la revista Mondosonoro:

Ésta era la tercera vez que tenía la oportunidad de presenciar un concierto de The Mars Volta y debo reconocer que nadie les puede negar el espectacular proceso de crecimiento, tanto musical como de convocatoria, en el que se hayan inmersos desde entonces. La primera vez fuimos sólo una centena de aficionados los que nos citamos con el grupo en la diminuta sala 3 del mismo recinto, por entonces Zeleste, en un segunda visita mucho más certera que la que habían protagonizado meses atrás junto a Les Savy Fav. El grupo venía a recuperar los honores que habían conseguido antes con el hardcore de At The Drive-In, con quienes habían alcanzado cotas de efectividad indiscutibles con el maravilloso “Relationship Of Command”. En su tercera visita, ya en la sala grande del Apolo, The Mars Volta eran ya una entidad completa en sí misma con unas características muy marcadas que venían a ser un cruce bastardo entre el hard rock de Led Zeppelin y el harcore de Fugazi con unas gotas del soul-punk de MC5 y el componente latino de Santana. Pero en esa monstruosa carrera en hacerlo todo más aterrador, oscuro y maligno, The Mars Volta han ido perdiendo matices para ganar en una épica rockera que cada día les acerca más al hard rock de marcado componente psicodélico, con una vertiente experimental, más propia de una interminable jam (que en ocasiones roza el free jazz y en otras el rock duro letalmente progresivo, enmarañado, crudo y ahora incluso con ese coartada demoníaca que tanto gusta al imaginario del heavy más clásico). Por todo ello, no deja de resultar curioso que a medida que la música de los estadounidenses se ha ido escorando hacía una dificultad melódica que prescinde de estructuras y aniquila los estribillos hayan ido ganando en adeptos. Hasta tal punto que el ambiente de la abarrotada sala grande del Razz era del todo irrespirable. A lo largo de casi tres horas de concierto en los que las improvisaciones daban pie a los espasmódicos y epilépticos bailes de un Cedric Bixler que se encaramaba por lo bafles como si de Lux Interior de The Cramps se tratara mientras su pareja de baile, la guitarra de Omar Rodriguez, desarrollaba unos solos de guitarra que ya no parecen haber sido tocados con las cuerdas invertidas. Al final, incluso sacaron a relucir esa vertiente latina que habían sepultado durante el resto del concierto a base de decibelios, realizando un pequeño set acústico en español coreado por sus incondicionales. La buena noticia es que The Mars Volta son únicos en los que hacen. La mala es que el triunfo de su épica progresiva puede dar lugar a una cohorte de insufribles imitadores que, sin duda, acabarían con nuestra santa paciencia. Y es que no todo el mundo tiene la suficiente capacidad para embarcar al respetable en un mal viaje de ácido como el que desplegaron sobre Barcelona.

Autor: Don Disturbios

I un vídeo d’un dels moments més èpics: