Més enllà de la vinyeta

•setembre 17, 2011 • Feu un comentari

Darrerament, i fruit de la situació social a nivell global han sortit una sèrie de moviments de protesta, un dels més destactats potser és Anonymous (http://ca.wikipedia.org/wiki/Anonymous_(comunitat) que plantegen una sèrie d’atacs cibernètics a diferents estaments com a protesta (fins i tot es plantegen un atac a la plataforma Facebook), el signe d’identitat d’aquest grup és una màscara que també ha aparegut a algunes de les diferents manifestacions d’aquests últims mesos.

La màscara en qüestió representa el personatge “V” del còmic “V de Vendetta” guionitzat per Alan Moore (http://ca.wikipedia.org/wiki/Alan_Moore) i dibuixat per David Lloyd (http://en.wikipedia.org/wiki/David_Lloyd_(comics), una obra de referència per a tots/es els lectors de còmics (i amb una mica de sort pel públic general).

“V de Vendetta” ens mostra una Anglaterra governada per Norsefire sota un règim totalitari, similar al de “1984” de George Orwell (un referent bàsic d’aquesta història), on el personatge de la jove Evey Hammond es veurà involucrada en la lliuta de “V”, personatge anonim i amb un comportament similar al d’un superheroi, contre el règim totalitari de Norserfire. El procés de formació d’Evey (qui estableix una relació pigmaliònica amb “V”) i les lluites internes entre els membre de Norsefire seran l’eix central d’una història que t’engaxa de forma fulminant ja des de les primeres pàgines.

Moore aconsegueix de forma magistral mostrar aquest univers orwelià amb un ritme i una capacitat per implicar a lector amb els aconteixements que succeeixen la jove protagonista, així com fer-nos reflexionar sobre el paper que han de dur a terme les institucions que ens governen i també fa una crida a la consciència dels ciutadans sobre quin pot arribar a ser el pes de les seves accions organitzades. Tot i que va ser concebuda l’any 1981 i no es va acabar de publicar fins l’any 1988 en ple ascens de la dreta thatcheriana.

Aquest còmic, així com d’altres de l’obra de l’autor britanic, reivindica el paper d’aquesta disciplina al costat d’altres com la literatura, el cinema o la música, i podria situar-se, segons el meu parer, al costat d’altres obres com, l’anteriorment esmentada “1984” de George Orwell, “Utopia” Thomas More i de “Un mòn feliç” d’Aldous Huxley.

Amb la popularització de les adaptacions de còmics per Hollywood (fruti d’una manca d’idees i de voluntat de risc) també se’n va realitzar una d’aquest còmic, guionitzada pels germans Watchowsky, qui després d’haver creat la trilogia de Matrix volia continuar amb el seu pseudoqüestionament de la societat actual. La revisió dirigida per James McTeige perd tot el discurs revolucionari del còmic i es queda en una versió força mediocre, per a tots els públics (sobretot familiar nord-americà), que fa que el còmic encara sigui més recomanable.

V for Vendetta:

http://www.imdb.com/title/tt0434409/

Per cert, “Més enllà de la vinyeta” és el nom d’un programa de COM Ràdio on cada setmana es parla de còmics, si podeu, no deixeu d’escoltar-lo.

Jordi V de Villar

Un altre cop…

•setembre 4, 2011 • Feu un comentari

Em sembla que ja ho vaig posar en el primer post de tots, que em comprometia a no actualitzar-lo sempre, a no tenir cap mena de fil conductor, etc, etc, etc…per tant, segueixo fidel als meus principis

Avui m’he decidit a postejar, no sé, si per ego, per nostàlgia del moment en el que vaig crear el blog i tenia més temps per dedicar-li, potser perquè fa poc em van recordar que tenia un blog, la veritat és que encara no ho tinc clar. Suposo que la generalització d’altres plataformes com Facebook i sobretot Twitter han fet que hagi anat deixant en desús aquesta eina, però avui (últim dia de les meves vacances) he recordat quin era el tarannà del blog i m’ha gràcia tornar-hi a esciure. Aquest blog que en un inici volia ser una eina per compartir diferents àmbits relacionats amb la cultura (bé, bàsicament, música, cinema, còmics, algun llibre que pugui caure a les meves mans i televisió) es va anar transformant en una barreja entre els referents d’aquests diferents àmbits que anava descobrint i l’impacte que tenien en mi, i m’ha semblat una bona idea rependre el blog amb aquest objectiu, simplement compartir amb la gent despistada que pugui caure en aquesta web, quins són els referents culturals que em motiven i quin impacte tenen en el meu dia a dia.

No estic segur que ho pugui anar fent d’una forma regular, però a vegades és bónic pensar que les coses poden sortir com un pensa, oi?

Bé doncs som-hi!

Pel que fa a la música, ara mateix les meves referències són les següents (aquesta part quedarà molt http://radiohead.com/deadairspace/ amb les seves llistes:

M83 – Hurry Up, We’re dreaming

A mi el disc anterior ja em va agradar molt i en aquest hi estic entrant a poc a poc, és un disc doble, molt hereu de la música pop dels 80′s i no em refereixo precisament a la Madonna o en Michael Jackson, sinó que porta un pas més enllà el que ja feia en disc anterior en la seva revisió del só shoegazer dels 90′s, de moment fa molt bona pinta.

Aquí en podeu fer un tast Web oficial M83

Wilco – The Whole Love

Avui n’he fet la primera escolta i per mi Wilco ja tenen poc marge per sorprendre, tot i que l’he trobat millor que el disc anterior, no és que sigui més arriscat a nivell de so (és molt hereu de Sky Blue Sky y de Wilco, els temps de Yankee Hotel Foxtrot ja han passat), si que té alguna cosa que fa que te’l tornis a escoltar, a diferència del que passava amb el disc anterior, també té moments absolutament AOR, però que hi farem, sembla que el senyor Tweedy ha decidit que Wilco tiri per aquesta banda. També he de reconèixer que degut a la mala experiència que vaig tenir en el concert del Primavera de l’any passat (vaig trobar que van fer un concert més semblant a Bon Jovi que no pas a al grup que havia signat discos com Yankee Hotel Foxtrot o A Ghost is Born, i a sobre van fer que em perdés el concert de Les Savy Fav, cosa que encara no els he perdonat) em miro els discos de Wilco amb cert recel, tot i això no deixo de fer-hi mai un parell d’escoltes.

Aquí podeu escoltar-ne el single I Might

Marina – OSO Ep

Bé, aquesta és la part d’autobombo que inclou aquest post. Marina és el grup amb qui toco la guitarra (o si més no ho intento). En el moment que em vaig traslladar a viure a Barcelona i vam començar amb aquesta aventura, recordo comentar-li a en Pau (l’altra guitarra i company de molt diverses batalles) que jo ja no esperava tornar a tocar en directe, ja que la meva etapa com a “músic de directe” creia que ja estava una mica fora de lloc, gran predicció la meva, en els gairebé 4 anys d’existència del grup, hem tocat en directe diverses vegades i fins i tot hem aconseguit tocar a les Festes de Sant Narcís (tota una fita a nivell personal) i finalment hem gravat un EP que ens ha suposat molt esforç, però molta satisfacció. Com diu el baixista del grup, em quedat molt bé (mentalment vol dir) per la feina que hem fet. Val a dir, que hem portat la filosofia del Do It Yourself a nivells fins i tot absurds, però això també ens dóna la llibertat de fer el que realment ens ve de gust.

Aquí us deixo l’enllaç on us el podeu descarregar, escoltar o fer-ne el que bonament pugueu!

http://marinatheband.bandcamp.com/album/oso-ep

Bé, doncs per avui això és tot, fins la propera que espero que sigui aviat!

Jordi

Pujades i baixades

•febrer 24, 2010 • Feu un comentari

L’estació de Renfe de Girona de nit abans de fer el trajecte que em porta del lloc d’on sòc (Sarrià de Ter) fins el lloc on visc (Barcelona), dos llocs que són “casa” per mi, dos llocs que són totalment diferents i però amb els que alhora m’hi sento molt identificat.

Suposo que les persones sóm això, pols oposats que conviuen un mateix espai.

Us deixo amb la canço amb la que vam començar el concert de Moià, gentilesa de l’Òscar!

http://www.goear.com/listen/01041b9/in-wilco-jane-ascott

Un dia dur

•febrer 16, 2010 • 1 comentari

vui ha sigut un d’aquells dies en que et penses que tot t’ha d’anar d’una manera (positiva), però els astres (o qui sigui) es posen d’acord per fer-te la punyeta.

Al final tot i el que podria haver sigut la sang no ha arribat al riu però m’ha ensenyat que tot i que el mòn se’t posi de cul el més important és no perdre l’ànim per tirar-ho endavant. Tot el que tenia pensat dur a terme avui, per desgràcia, ho hauré de posposar uns quants dies.

Ja sé que és un post molt críptic, però, què hi farem…

Aquí us deixo una imatge del diumenge a la nit, quan un bon amic (tot i que fa poc que ens tractem) em va convidar a gaudir (per no dir al·lucinar) amb el concert Winswept Coastal Tree a la Cucine Madrasso.

Impressionant, tinc la imatge d’anar-nos mirant amb la boca oberta amb la facilitat amb la que els músics ens feien anar d’una banda a l’altra, la música em va cridar tant l’atenció que no vaig ni voler fer fotos, tot i que en tornar vaig voler immortalitzar si més no la tornada a casa després del concert.

Moments com els de diumenge et fan relativitzar dies com avui.

Endarreriments

•febrer 11, 2010 • Feu un comentari

Aquesta és la última imatge que me’n porto del viatge a A Coruña, una ciutat molt maca, on no vaig coincidir amb la pluja (cosa extranya) però que a la tornada amb l’avió em deixava un endarreriment d’uns 50 minuts gràcies a la mala gestió de la companyia de vols.

Tot i que eren hores on un endarreriment com aquest et pot arribar a posar molt dels nervis vaig intentar agafar-m’ho amb filosofia i posar en ordre algunes coses que havia anat endarrerint per culpa de la feina i l’espera em va ser profitosa.

Alguns dels passatgers, però, no van tenir la sort de poder-ho positivar en la mesura del possible i un cop vam embarcar van començar a generar un ambient tens en els primers moments i que, òbviament, van descarregar cap al personal de l’avió, que en el fons tampoc en són culpables finals de d’aquesta situació, però suposo que els va fer alleugerar el seu estat d’ànim.

Aquesta reacció em va recordar una pel·lícula que he vist fa relativament poc (tot i que me la van deixar fa força temps) que es diu “71 fragmentos de una cronología del azar” de Michael Hanneke, que em fer pensar en com arribem a interioritzar la violència i expulsar-la cap a algú que en el fons no en té cap culpa i, el més greu de tot, és que ho fem amb tota naturalitat.

Com diria Earl Hickey, això és qüestió de karma.

Roger

•febrer 8, 2010 • Feu un comentari

Aquest és en Roger, el meu nebot/fillol, sempre s’emprenya quan li faig fotos, però em fa gràcia tenir imatges que em m

ostrin que ell (i jo) ens anem fent grans, veure com ha canviat de ser un nen que necessitava tota l’ajuda del món per fer qualsevol cosa a ser un protoadult que ja és capaç de qüestionar-te qualsevol plantejament que se li presenti davant dels morros.

Sempre he trobat sorprenent veure com una part de la teva genètica apareix en una altra persona – sense intervenir-hi directament – i com pots arribar a connectar de forma totalment natural amb algú que té 20 anys menys que tu.

No deixa de sorpendre’m mai…

Logroño

•febrer 1, 2010 • Feu un comentari

Primer viatge de l’any, sé que no els he comentat mai (i potser no ho tornaré a fer), però és el primer cop que torno a una ciutat per feina i la sensació ha estat extranya, el fet de reconèixer un lloc on només hi has estat un parell de dies, però pel que t’has hagut de moure amb la mateixa agilitat que els seus habitants fan que en un parell de moviments la imatge de la ciutat et torni a la memòria, els carrers, les botigues…

A la imatge la meva dinàmica del matí, tancat a l’hotel fent feina.

Algun dia espero poder tornar a algunes de les ciutats que he vist per fer-los la visita que es mereixen.

Una gran descoberta

•novembre 1, 2009 • Feu un comentari

Útimament estic molt enganxat a un grup que es diuen GRAVENHURST una banda de Bristol liderada pel multi intrumentista Nick Talbot.

Us deixo amb el vídeo de la cançó “Hollow Man”.

Brutal!

Passant la mopa…

•octubre 26, 2009 • 1 comentari

Ei!

Si, fa un pilo que no actualitzo, de fet m’he estimat més ni tan sols mirar la data de l’últim post que vaig penjar per aquí. Avui anant de web en web, com sempre, he anat a petar a un blog de wordpress i de cop m’ha vingut al cap un record difús que em deia “Joooordi, tu tambééééé tenieeeeees un blooooooog”, un record que cada cop que s’acostava cap a mi l’he anat esquivant com bonament he pogut, però com que l’altre dia (dic l’altre dia com podria dir el mes passat, perquè ara mateix no recordo quan va ser que m’ho van dir) un amic meu (ei Pau, que tal? que fas connectat a internet mirant tonteries?) em va preguntar: “Perquè ja no actualitzes mai el blog?”, no vaig voler confessar que em feia una mandra del quinze anar actualitzant notícies de forma més o menys regular, però ho he anat madurant i em sembla que m’ho agafaré amb més calma (tampoc és que el meu blog hagi tingut mai un ritme d’actualitzacions vertiginós, no ens enganyem…).

Així doncs aprofito per reinaugurar el blog i per fer-ho us deixo amb l’estrena del single d’un grup que es diuen Them Crooked Vultures i que està format per en Josh Homme (ex-Kyuss i actualment líder de Queens of the Stone Age), en Dave Grohl (ex-Nirvana i actualment líder de Foo Fighters) i per John Paul Jones (ex-Led Zeppelin).

A veure, no ens enganyem, amb els músics que formen part d’aquesta banda tampoc ens podem esperar una gran revolució musical, però si més no, si que els podem demanar un producte de qualitat, i si són una mica espavilats i fan una mirada una mica més enllà del típic hard-rock tirant cap a AOR que ara s’estila tant poden fer alguna interessant, el proper 17 de novembre surt el disc, a partir de llavors tindrem més raons per valorar a aquest grup.

El Forat ja és aquí!!!

•octubre 3, 2008 • 1 comentari

Després de molta feina feta per l’equip de gravació de la sèrie (Jacint, Nacho, Raúl…), finalment ja us podem preserntar la criatura.

Ja tenim el primer episodi penjat!!

A veure que us sembla!!

 
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.