Concert Nick Cave and The Bad Seeds

Últimament no actualitzo tant com caldria, però aquí us deixo amb una crònica del concert d’en Nick Cave adn The Bad Seeds.

En principi no hi havia d’anar però a en Pau (moltes gràcies tiu!!!) li sobrava una entrada a última hora i m’hi vaig apuntar, tot i que no sóc un expert en la seva obra (ni molt menys) vaig quedar impressionat pel seu directe, la banda que l’acompanya i sobretot per la seva presència escènica.

JORDI BIANCIOTTO
BADALONA

Molts artistes intenten des- esperadament captar el signe dels temps; caçar la modernitat i definir-la. És una opció vàlida i necessària, tot i que a vegades deixi balanços frustrants o efímers. D’altres, pocs, transcendeixen els mercats de valors; cacen l’angoixa d’una època sense proposar-s’ho i creen les seves pròpies regles. Poden tenir moments més o menys encertats, però després de consumir la seva obra saps que has tingut contacte amb una cosa genuïna. Tant hi fan una nota desviada, una parada inoportuna; el titubeig d’una cançó poc assajada. Superioritat aclaparadora. Un abans i un després. Dylan, Cohen, Reed, Waits… i Nick Cave.
Una dècada sense actuar a Catalunya, des del Doctor Music Festival del 1998, i molt lluny en el temps les tres visites a Barcelona: sales 666 (1984) i Zeleste (1988 i 1993). Hi havia gana, en fi, d’aquest rock de tempesta bíblica, encunyat en una època, els 80, en què semblava que ja s’havia inventat tot. Després d’esgotar tot el paper de Razzmatazz, el Pavelló Olímpic de Badalona es va quedar una mica gran i va mostrar tres quarts d’entrada. Ambient, tot i això, càlid i ansiós per emparar un Cave totèmic; clàssic però no nostàlgic: van sonar vuit cançons del seu potent nou disc, Dig!!! Lazarus, dig!!!
Dues, Night of the lotus eaters i Today’s lesson, van obrir la nit amb uns Bad Seeds encara temperant els instruments, i un Cave fred i imperatiu, que a Red right hand va començar a fer contorsions i entrar en calor. A Dig!!! Lazarus, dig!!!, la ferreria va començar a rendir, i Tupelo, la cançó més antiga del set, va airejar la sonoritat ancestral dels Bad Seeds. A esquerra i dreta de Cave, Mick Harvey i Warren Ellis cobrien flancs i perfilaven la lletra menuda de cada com- pàs. Després de Moonland, l’australià va prendre la paraula. “¿Us ha agradat aquesta cançó? A alguns no els agrada. A la meva mare, per exemple. Té 82 anys. Aquesta és per a ella”, va deixar anar abans de posar- se el vestit de crooner a The ship song.
Escenari nu, sonoritat crua i cançons que sonaven com cavalls desbocats (Lie down here) o un sermó acusatori: Your funeral my trial, que Cave va dedicar a un desgraciat assistent de les primeres files. Temps de catarsi amb Deanna i Papa won’t leave you, Henry, que van capgirar Badalona. Tornades repetitives i paranoiques, més ben rebudes, en aquest punt de la nit, que la sòbria More
news from nowhere.
El rellotge marcava tot just una hora i quart d’actuació i Cave s’acomiadava per tornar a sortir i oferir dues tandes de bisos. A la primera, The lyre of Orpheus, Get ready for love (sense cors gospel) i Hard on for love. Per tancar, la litúrgia d’Into my arms, amb Cave al teclat, i un últim espasme amb Stagger Lee. El repertori perfecte no existeix, és qüestió de gustos: ¿hi van faltar The mercy seat, Do you love me, From her to eternity…? En aquest moment del personatge, passar llista potser és una frivolitat.

~ per jordivillar a Maig 10, 2008.